dijous, 21 d’agost de 2014

El preu de la lírica

Un cop em van explicar una analogia que em va consolar força en un moment bastant decadent de la meva vida. De la mateixa manera que algú amb un turmell convalescent no pot córrer una marató, algú que acaba de passar un procés de naturalesa psicològica dolorosa, necessita anar amb un parabrises mental pels puestos (Lo de "parabrises mental" és cosa meva, no recordo les paraules literals, així que tal...)

Bé. Posem per cas que jo en sóc un d'aquests, i és per això que a VEGADES vaig per la vida implicant-me de manera superficial amb les coses per una simple qüestió de salut mental.
A on vull arribar? És sabut (o hauria), que la vida és plena quan s'experimenta l'existència en la seva complexitat: sortint al món i que passin coses. I això vol dir també que, tal com fem quan mirem una película o llegim una novela, hauriem de saber sentir amb igual intensitat les alegries i les tristeses. I és sabut també que no acostuma a ser així, i així ens va.

El tema és que avui he anat a esmorzar a un bareto bastant de pérsons, i em sentia bé amb la vida i això, i ha entrat una dona ja coneguda per tots, pacient d'un centre de Salut Mental. Una de les aficions compartides pels interns d'aquest centre (que surten sovint a passejar i són habituals dels bars) és la de demanar calés "para un café", calés que acostumen a invertir en la industria tabaquera nacional. Fumen com a fills de puta perquè es veu que és com una mica sedant. La dona, que per les arrugues podria sembla una iaia, però juraria que deu rondar els 50, té molta gràcia i és molt carinyosa, i avui he decidit no defugir el temilla:

-Hola, petit carinyo...
-Hola nena- m'ofereix la mà, i li agafo una mica tendrament.

Tot seguit, se m'acosta MOLT a la orella, fins al punt d'ensumar mig litre de colònia barata, i em diu, xiuxiuejant MOLT fluixet.

-¿Guapo, porque no me das 50 céntimos para un café?

Ah... no tenia canvi i li he donat 1 euro, el preu de la lírica.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada