dijous, 21 d’agost de 2014

El preu de la lírica

Un cop em van explicar una analogia que em va consolar força en un moment bastant decadent de la meva vida. De la mateixa manera que algú amb un turmell convalescent no pot córrer una marató, algú que acaba de passar un procés de naturalesa psicològica dolorosa, necessita anar amb un parabrises mental pels puestos (Lo de "parabrises mental" és cosa meva, no recordo les paraules literals, així que tal...)

Bé. Posem per cas que jo en sóc un d'aquests, i és per això que a VEGADES vaig per la vida implicant-me de manera superficial amb les coses per una simple qüestió de salut mental.
A on vull arribar? És sabut (o hauria), que la vida és plena quan s'experimenta l'existència en la seva complexitat: sortint al món i que passin coses. I això vol dir també que, tal com fem quan mirem una película o llegim una novela, hauriem de saber sentir amb igual intensitat les alegries i les tristeses. I és sabut també que no acostuma a ser així, i així ens va.

El tema és que avui he anat a esmorzar a un bareto bastant de pérsons, i em sentia bé amb la vida i això, i ha entrat una dona ja coneguda per tots, pacient d'un centre de Salut Mental. Una de les aficions compartides pels interns d'aquest centre (que surten sovint a passejar i són habituals dels bars) és la de demanar calés "para un café", calés que acostumen a invertir en la industria tabaquera nacional. Fumen com a fills de puta perquè es veu que és com una mica sedant. La dona, que per les arrugues podria sembla una iaia, però juraria que deu rondar els 50, té molta gràcia i és molt carinyosa, i avui he decidit no defugir el temilla:

-Hola, petit carinyo...
-Hola nena- m'ofereix la mà, i li agafo una mica tendrament.

Tot seguit, se m'acosta MOLT a la orella, fins al punt d'ensumar mig litre de colònia barata, i em diu, xiuxiuejant MOLT fluixet.

-¿Guapo, porque no me das 50 céntimos para un café?

Ah... no tenia canvi i li he donat 1 euro, el preu de la lírica.



dilluns, 18 d’agost de 2014

Johnny, el puto Johnny el Melenes

Aviam, aniré de cara a barraca.

Jo, d'adolescent, volia que em diguéssin Johnny, cosa que mai vaig aconseguir. Només m'ho va dir un paio una vegada. Fa vint anys, un nom així ho petava força i s'associava a líder, a puto-amo de sèrie juvenil americana, i no era propietat del neo-quillisme encara. Però aquest no és exactament el tema que ens ocupa la galdosa tarda d'avui.

El primer any d'institut, el 94, en plena epopeia cruyffista, jo havia descobert el salvavides del METALL. A més, a l'entrar a l'institut, vaig conèixer a un paio que es deia Johnny, i que era MOLT heavy. Jo, insegur de mena, era el típic que sense ser un titella, més aviat volia ser sempre com els que ho petaven. Era el 12è home de l'Igualada Cadet de bàsquet, no movia ni tan sol la tovallola amb gràcia, i no vaig saber utilitzar les arts amatòries amb certa gràcia fins passats els 20. Per segons què, anava molt tard, i havia arribat a preguntar a un punki que "quantes peles de costo hi posava al porro (?)". Para muestra, un botón: un dels meus primers amors fallits, un bon dia, em va regalar això:




No sé tios. No era precisament un ídol de masses. I el Johny era un tio dur, tenia les grenyes llises (el meu somni impossible) i a més, FUMAVA. Es quedava a dinar a fora cada dia perquè venia de Martohell, i matava l'estona que faltava fins tornar a classe per la tarda a la sala de màquines més quilla de la història, que quedava a 5 minuts de l'institut. Quina va ser la hilaritat quan el bo de'n Johnny va arribar un bon dia i ens va dir que ja no volia ser jèvit:

-M'he tornat nazi. El dilluns vindré amb el cap afeitat.

Tots estàvem flipant, i pensàvem, òbviament, que ens estava trolejant.

Doncs sabeu què? En Johnny (el "bo" de'n Johnny) va aparèixer el dilluns següent amb una bomber plena de parxes nazis, i amb la closca afeitada. Tots ens vam quedar amb la mandíbula oberta varis minuts, i a partir d'aqui es va enrarir l'ambient, per bé que no hi havia una CREW heavy traumada, ja que la majoria de jèvits anàven a un altre institut. Llavors érem pocs, i no hi havia ties heavies buenorres: beneïu-vos cada dia a l'alçar-vos, cabrons metalers teenagers.

El cas és que el nostre amic, per la seva banda, seguia cada migdia acudint raude a la seva cita amb les recreatives, fins que un dia va arribar la notícia de que els gitanos el tenien en el seu punt de mira, suposadament, per la seva afiliació ideològica. És una cosa que mai vaig acabar d'entendre, doncs gitanos i quillos (molts d'ells nazis) convivien en total harmonia en la Catalunya dels 90 en una fusió geo-política (?) molt curiosa.

No en sabrem mai la història exacta, però un dia va arribar la notícia de que els gitanos el van esperar un matí a l'estació de tren, i la tunda encara li deu coure ara. Mai més el vam veure.
Puto Johnny. Com va desaprofitar la oportunitat de petar-ho fort. Podia haver sigut el puto i autèntic Johnny "El melenes", i va l'imbècil i s'enfunda una bomber.