Una vida feta a mida

Avui he somiat amb què la vida era un pessebre, paisatgísticament parlant. Molsa a banda i banda, un riatxuelo cristal.lí, quatre cabretes, una noia baixant de la Font del Gat, i tot cobert de neu en pols, neu molt dolça, si és que la neu pot ser-ho. A mi, m'ho semblava.
Jo caminava pel costat del riatxuel, i hi havia animals bastant de safari, lo normal: zebres, girafes, cabretes, eriçons de riu, ningú es drogava (?) i no existien les hipoteques. Però jo sentia un buit a dins del cort, i potser és que estava mort, però no ho crec. Vai provar vàries tàctiques per comprovar el tema, i no no: estava ben viu. Una mica atordit, això si. Vaig provar de regar-me el cervell, i va ser pitjor: vaig acabar com una regadera.
Fins i tot un dia vaig fer un graffiti que deia així:

"Com dir-vos-ho! Com plasmar-ho... només amb mecanogràfica escenografia".

Desolador, oi?

Doncs
Jo no volia dir-vos res
perquè ningú m'hagués entés
i no hi ha res més trist
que ser un puto incomprès
(de merda)

Sé que el "merda" fa baixar entre 2 i 3 centèsimes la puntuació total i assassina totalment la mètrica, però a vegades, a la vida, s'ha de tirar pel dret, inclús sacrificant el bestiar, si cal. Ara espero, pacient i reclós, a que la vida, ai la vida, em torni a fer un traje a mida.