dilluns, 1 de desembre de 2014

Vull ser llibre!

-Es pot anar al pis de dalt?
-Si, és clar que si. Ara t'obrim el llum.

Pujo doncs a l'altell. En el meu bar preferit dels dilluns, el silenci és quasi bé senyorial, i hi pots anar a llegir o a escriure. Això, avui en dia, és mitja vida.

I és que és important adreçar una mica el timó, els dilluns, com si la rutina requerís d'una revisió setmanal. Avui, per exemple, he tornat l'alfombra al menjador, que a la tardor em fa de molsa i de coixí. Avui és això, i un altre dia serà dibuixar alguna fuga sense perspectiva, reiniciar un Excel, o fer un parell d'unfollows a la vida. Viva Zapata.

El tema és que després de treballar lo just, he anat a la biblioteca sense cap idea en concret, i em passa que mirar els lloms un per un és farragós i a la biblioteca em sento insegur i observat (com si buscar llibres sense motiu aparent fos propi d'un monstre). Així que he mirat una mica "sin vivir en mi" i escollint per intuició i amb la xorra, m'he topat amb la crònica d'un viatge amb tren pel Transsiberià, i me l'he llegit in situ en set minuNOMENO, que és broma! Ara torno al principi de la història.

Deia doncs que taciturn m'enfilo a l'altell, planto la bandera, suco un parell de micro-croissants al cafè'n llet, i em submergeixo en els prolègomens. Al cap d'uns minuts, lo típic: paro un momentet per buscar la cara de l'autor al google, torno a pista amb una finezza inigualable, demano un temps mort per consultar al Diec la paraula "espúria", i aprofito per sospirar varis enyors inconexos i contradictoris, tot molt 2014.

Seguidament, enllaço sense treva un parell de capítols més, una proesa avui dia inigualable, i la resta del bar s'aixeca a aplaudir i rebo un parell de peticions d'amistat a Linkedin. Internet, els smartphones, el google calendar, i les llistes de reproducció d'spotify, han convertit la meva capacitat de concentració en un cadàver irreconeixible que flota entre mils de desferres mentals en el Besós de l'inconscient col.lectiu.

(sospir oxigenat)

Quan s'acaba el fluxe, em rasco el cap i em dol, i intento recordar el què he llegit, amb desigual fortuna. Pago, i remonto el carrer principal encaputxat, dins d'un món fet a mida, esquivant-vos.
Almenys avui no plou.






dilluns, 3 de novembre de 2014

El dia en que fuimos al 12º concurso de acordeones de Tallín-Vergara, hubo un momento, antes de empezar, en que me quedé embobado mirando una planta cualquiera, imaginando entre sus tallos un mundo microscópico. Y te dije, ilusionado: Te imaginas? Aquí debajo? Un universo?
Y me dijiste que no.




dijous, 25 de setembre de 2014

No sóc pas de plom

Us semblarà insòlit, però us juro que portava dies pensant: Hi ha una lluna que em segueix. No ho vaig dir a ningú, és clar, perquè no vull que em tanquin. Una lluna només per a mi. I em seguia talment com un núvol d'aquells de còmic que feien ploure en un pam de terra. I em cantava i em deia coses. Per exemple, quan era negra nit i sortien monstrus de sota el llit, doncs em canviava de tema (?) i parlàvem de... què us diré jo ara... de la previsió climatològica a Sant Miquel del Fai, de la transició entre l'estrat físic i l'emocional de l'existència (¿), d'animals en zel, coses aixins. No sé.
A vegades jugavem de manera estúpida. Sé que és rar, aviam com us ho dic:

A vegades era la lluna qui jeia sobre l'asfalt i jo la recollia, exhausta.
No és pas invencible, la lluna.
I a vegades era jo que m'inflava com un globus, i ella em rescatava perquè m'agrada volar però de vegades m'agafa vèrtic i llavorens.



Collons! A vegades les filigranes eren talment un homenatge als Lakers del "Showtime": Contraatac de'n Magic i esmaixada elegant de'n Worthy. Mai la derrota havia sigut tan dolça.

Els enemics es rendien als seus peus. Jo vull morir així, és bastant honorable, nosé.

Al què anàvem: Un bon dia la lluna no va sortir. Macagum la puta! La crido, li canto. A vegades m'enfado, collons! No sóc pas de plom jo! On ets, lluna d'ulls clucs? Us juro per me puta vida que és com si m'haguéssin tret les puntes del dits. Sóc incapaç de tocar cel, i fotria el cap sota terra i mira, tu, a esperar que arribi l'Apocalipsi, o a que algú em trepani la memòria, perquè si us sóc sincer, a vegades em penso que ho he somiat, i ara la busco perquè encara estic en duerme-vela i necessito que algú em foti una bona llesca. O és que, collons, potser s'ha adormit, i cada nit, a dins del llit.

I en dies com avui recordo aquella cançó, que encara està per inventar, que diu algo així com:

"La lluna ben nova d'ulls clucs no arriba fins demà.
Sense ella dormo amb les mans fredes i l'estiu em fa mal
La seva influència especial fa que pugui volar, amb el cap ben alt

Tenia una estona morta i he buscat a Déu, amb un lot
He enfocat al cel i fàcilment em sentia devot 
de l'univers
tot-en-un, molt new-age"

I ara no recordo l'estribillo :/


dijous, 21 d’agost de 2014

El preu de la lírica

Un cop em van explicar una analogia que em va consolar força en un moment bastant decadent de la meva vida. De la mateixa manera que algú amb un turmell convalescent no pot córrer una marató, algú que acaba de passar un procés de naturalesa psicològica dolorosa, necessita anar amb un parabrises mental pels puestos (Lo de "parabrises mental" és cosa meva, no recordo les paraules literals, així que tal...)

Bé. Posem per cas que jo en sóc un d'aquests, i és per això que a VEGADES vaig per la vida implicant-me de manera superficial amb les coses per una simple qüestió de salut mental.
A on vull arribar? És sabut (o hauria), que la vida és plena quan s'experimenta l'existència en la seva complexitat: sortint al món i que passin coses. I això vol dir també que, tal com fem quan mirem una película o llegim una novela, hauriem de saber sentir amb igual intensitat les alegries i les tristeses. I és sabut també que no acostuma a ser així, i així ens va.

El tema és que avui he anat a esmorzar a un bareto bastant de pérsons, i em sentia bé amb la vida i això, i ha entrat una dona ja coneguda per tots, pacient d'un centre de Salut Mental. Una de les aficions compartides pels interns d'aquest centre (que surten sovint a passejar i són habituals dels bars) és la de demanar calés "para un café", calés que acostumen a invertir en la industria tabaquera nacional. Fumen com a fills de puta perquè es veu que és com una mica sedant. La dona, que per les arrugues podria sembla una iaia, però juraria que deu rondar els 50, té molta gràcia i és molt carinyosa, i avui he decidit no defugir el temilla:

-Hola, petit carinyo...
-Hola nena- m'ofereix la mà, i li agafo una mica tendrament.

Tot seguit, se m'acosta MOLT a la orella, fins al punt d'ensumar mig litre de colònia barata, i em diu, xiuxiuejant MOLT fluixet.

-¿Guapo, porque no me das 50 céntimos para un café?

Ah... no tenia canvi i li he donat 1 euro, el preu de la lírica.



dilluns, 18 d’agost de 2014

Johnny, el puto Johnny el Melenes

Aviam, aniré de cara a barraca.

Jo, d'adolescent, volia que em diguéssin Johnny, cosa que mai vaig aconseguir. Només m'ho va dir un paio una vegada. Fa vint anys, un nom així ho petava força i s'associava a líder, a puto-amo de sèrie juvenil americana, i no era propietat del neo-quillisme encara. Però aquest no és exactament el tema que ens ocupa la galdosa tarda d'avui.

El primer any d'institut, el 94, en plena epopeia cruyffista, jo havia descobert el salvavides del METALL. A més, a l'entrar a l'institut, vaig conèixer a un paio que es deia Johnny, i que era MOLT heavy. Jo, insegur de mena, era el típic que sense ser un titella, més aviat volia ser sempre com els que ho petaven. Era el 12è home de l'Igualada Cadet de bàsquet, no movia ni tan sol la tovallola amb gràcia, i no vaig saber utilitzar les arts amatòries amb certa gràcia fins passats els 20. Per segons què, anava molt tard, i havia arribat a preguntar a un punki que "quantes peles de costo hi posava al porro (?)". Para muestra, un botón: un dels meus primers amors fallits, un bon dia, em va regalar això:




No sé tios. No era precisament un ídol de masses. I el Johny era un tio dur, tenia les grenyes llises (el meu somni impossible) i a més, FUMAVA. Es quedava a dinar a fora cada dia perquè venia de Martohell, i matava l'estona que faltava fins tornar a classe per la tarda a la sala de màquines més quilla de la història, que quedava a 5 minuts de l'institut. Quina va ser la hilaritat quan el bo de'n Johnny va arribar un bon dia i ens va dir que ja no volia ser jèvit:

-M'he tornat nazi. El dilluns vindré amb el cap afeitat.

Tots estàvem flipant, i pensàvem, òbviament, que ens estava trolejant.

Doncs sabeu què? En Johnny (el "bo" de'n Johnny) va aparèixer el dilluns següent amb una bomber plena de parxes nazis, i amb la closca afeitada. Tots ens vam quedar amb la mandíbula oberta varis minuts, i a partir d'aqui es va enrarir l'ambient, per bé que no hi havia una CREW heavy traumada, ja que la majoria de jèvits anàven a un altre institut. Llavors érem pocs, i no hi havia ties heavies buenorres: beneïu-vos cada dia a l'alçar-vos, cabrons metalers teenagers.

El cas és que el nostre amic, per la seva banda, seguia cada migdia acudint raude a la seva cita amb les recreatives, fins que un dia va arribar la notícia de que els gitanos el tenien en el seu punt de mira, suposadament, per la seva afiliació ideològica. És una cosa que mai vaig acabar d'entendre, doncs gitanos i quillos (molts d'ells nazis) convivien en total harmonia en la Catalunya dels 90 en una fusió geo-política (?) molt curiosa.

No en sabrem mai la història exacta, però un dia va arribar la notícia de que els gitanos el van esperar un matí a l'estació de tren, i la tunda encara li deu coure ara. Mai més el vam veure.
Puto Johnny. Com va desaprofitar la oportunitat de petar-ho fort. Podia haver sigut el puto i autèntic Johnny "El melenes", i va l'imbècil i s'enfunda una bomber.


dijous, 19 de juny de 2014

M'escric a sobre

M'escric. O t'escric. Posem per cas...

(Pfff. Torno a començar, perdoneu)

Posem per cas que t'escric. O m'escric. Si fa no fa és el mateix. La única diferència és que si m'escric no em llegeixes, però tot lo demés ho destil.lo igual, i l'alfombra es queda xopa, i les essències, efervesciències de la comunicació. (Un master que es fa a la Blanquerna) [WTF]

Però quan ja he acabat d'escriure, ho llegeixo en veu alta, i sona ridículament sinfònic.
Quan això passa, ho deixo a reposar uns dies, i quan (em) torno a escriure,
començo de nou i acabo fent aixins:

"M'escric. O t'escric. Posem per cas."

Etc...


Link

dimecres, 4 de juny de 2014

Una vida feta a mida

Avui he somiat amb què la vida era un pessebre, paisatgísticament parlant. Molsa a banda i banda, un riatxuelo cristal.lí, quatre cabretes, una noia baixant de la Font del Gat, i tot cobert de neu en pols, neu molt dolça, si és que la neu pot ser-ho. A mi, m'ho semblava.
Jo caminava pel costat del riatxuel, i hi havia animals bastant de safari, lo normal: zebres, girafes, cabretes, eriçons de riu, ningú es drogava (?) i no existien les hipoteques. Però jo sentia un buit a dins del cort, i potser és que estava mort, però no ho crec. Vai provar vàries tàctiques per comprovar el tema, i no no: estava ben viu. Una mica atordit, això si. Vaig provar de regar-me el cervell, i va ser pitjor: vaig acabar com una regadera.
Fins i tot un dia vaig fer un graffiti que deia així:

"Com dir-vos-ho! Com plasmar-ho... només amb mecanogràfica escenografia".

Desolador, oi?

Doncs
Jo no volia dir-vos res
perquè ningú m'hagués entés
i no hi ha res més trist
que ser un puto incomprès
(de merda)

Sé que el "merda" fa baixar entre 2 i 3 centèsimes la puntuació total i assassina totalment la mètrica, però a vegades, a la vida, s'ha de tirar pel dret, inclús sacrificant el bestiar, si cal. Ara espero, pacient i reclós, a que la vida, ai la vida, em torni a fer un traje a mida.



dissabte, 31 de maig de 2014

Petites i mitjanes corpreses

En un turó de comarques, un diumenge de primavera a mitja tarda.

-Així doncs, ets fill i hereu, eh?
-Si, secsi señorita! D'un gran imperi! Una franquícia enorme de videoclubs-hamburgueseria!
-Videoclub-hamburgueseria???
-Si, va ser una idea del meu rebesavi. Van en pack: Videoclip + hamburguesa!
-És estúpid! Voldràs dir película!
-Ai si, sempre ho confonc! Toc, toc! Hay alguien ahí!? - diu mentre es dóna cops bastant violents a la testa...
-Igualment... i si no t'agraden les hamburgueses? No pots agafar només la película? O película + entrecot?
-No. Vés a un altre videoclub.
-No vull anar a cap puto videoclub!
-Has pensat mai que un videoclub hauria de ser un "club on anar a mirar pel.lícules"?
-No

(Sigh)

-I per cert -segueix ella- no em trolis. La idea no pot ser del teu rebesavi. No existien encara els videoclubs! - mentre li diu això, s'aturen a mig turó, i ella mira a l'horitzó, i li palpa lleument l'entrecuix amb tanta indiferència que ell casi es mor de plaer.

-Ja, és cert, però sempre havia volgut dir-ho. "He heredat un negoci del meu rebesavi" És trendy! -ara és ell qui li palpa l'entrecuix: li apreta lleugerament el cony, com si és llencés a càmera lenta per un tobogan en miniatura. A ella se li escapa un gemec quasi bé imperceptible...


-És una idea estúpida! T'odio!


Tot seguint fan l'amor per primera i última vegada.





diumenge, 13 d’abril de 2014

La previsió del temps (Micro-clima)

La informació és la següent:

Ens passem els dies intentant agafar, apamar i encapsular la vida
(assenyala unes isòbares qualsevols)
La intentem verbalitzar, i la renyem molt fort quan es desvia un punt i coma.


Quan tenim fred, volem, egoistament, que ens abracin.

Després, passats els dies, ens despreciem potser una estona, i ens cau un (mal) llamp quan veiem que, oh, aquell racó de món que creiem secret i fet a mida està ple de turistes.
(marejada, marejol)

I a les nits, quan som a dins dels llits, refilem versets i cançonetes dolces per sentir-nos més aprop, ara dels uns, ara dels altres. Sempre intentant tornar a ser allò que suposadament vam ser i que creiem que era el súmmum de l'ordre i la delícia, tot en un. Potser bruts, potser despentinats, però sent la música en la dansa, sent la calma en el silenci.

Per últim, la gespa és molla: Ha arribat la primavera.
(I a dos dits dels teus llavis, me'n recordo de quan a les nits, a dins del llits...)



dilluns, 7 d’abril de 2014

Capsulitis: Alfombres a preu de saldo

No us menteixo: vinc de tastar un tros de cel en un acte simple. Agafar la bicicleta i observar.
Tots sabeu que la gent, per norma general, surt a inflar el compta-kilòmetres, a batre les seves pròpies marques. Al Cau, de petits, ens feien córrer com fills de puta, i jo protestava: volia gaudir del paisatge (i probablement estava cansat). És per això que ara que puc triar, hi vaig sol: Deixeu-me en pau. Vull poder aturar-me i treure'm la xorra per pixar de cara al vent. Vull poder xiular aquella música que us adorm com si fos una contrasenya innegociable a la fi del món. Vull poder aturar-me les vegades que faci falta per fer-me moltes fotos idiotes. Profundament idiotes.

-------------

Els nens no fumen. I et passes el dia rere aquell record tan dolç, un cigarret darrere l'altre.

-------------


-------------

Tota la tarda amunt i avall, aturant-me, rebuscant, sospirant per un món millor...

*segons després d'escriure això, un franctirador m'abat Oliba

-------------

Flashforward: Al meu enterrament, em dedico a saludar molt educadament a tots i cada un dels presents, amb gest afectat però sobri. I un tòpic rere l'altre, no paro de repartir joc d'una manera magistral. En Johan Cruyff estaria orgullós de mi...

-------------

Deixo passar els pensaments durant hores. He recuperat el superpoder del superolfacte, i no em cal gaire més. No voldria repetir-me, però el crepuscle d'avui és melangia, una alfombra de qualitat.
He trobat un lloc tovet i farcit de gespa per estirar-m'hi, i m'imagino que arribes i que ens masturbem mútuament en silenci, veient com la lluna s'arronsa i crepita de manera inexplicable (?) En acabar fumes i jo no t'acompanyo, però t'admiro i ressegueixo el teu perfil de Facebook amb gest mandrós: El públic aplaudeix l'aterratge de manera unànime.

-------------

A punt d'arribar a casa, ja de ple en la "civilització", practico el meu esport favorit.
Bordar molt fort a un gos que ídem. Els jutges em decreten vencedor per majoria absoluta.
Em sento feixista, però bé haig de sobreviure jo.

FI



dilluns, 24 de febrer de 2014

La meva última oferta

És des d'aquell record tan dolç, que escric. Em suen les mans i vull una manta,
una cançó de bressol molt fina que m'espolsi la por, que allunyi l'hivern.

No puc sinó rendir-me a aquest amor trencadís i solitari, a la rememorança d'un paradís oníric.
Necessito entendre aquest dol interminable i arrossegar-me per una tardor florida. Oh.

Però ara que hauria de dedicar-te uns versets lleugers,
acabo refilant que sembla una espècie d'homenatge a la finta.
Mireu quants adjectius! Mireu, mireu! Un "quiebro" marca de la casa!
Pal! Córner! Sida! 
Potser et busco massa endins, entre les lletres... en la fregamenta d'un punt i coma, en la humanitat d'una molsa humida. O això, o busco abans d'hora entre les teves cuixes...

Surto fora, a la vida, i aixeco el cap i veig una enorme pintada -mel- en un mur decrèpit.

"Treu-me a ballar, puta! Treu-me a recitar, sorda!"

Se m'estova el cor, se m'endureix el membre, i la coda se m'endú.
Però abans et deixo una ofrena floral:
Haikú, fill de puta.


diumenge, 9 de febrer de 2014

Malaltia: Crònica

Introducció:

Posem per cas que un dia i per motius que ens sudarien l'entrecuix, dino sol en un bar qualsevol de Barcelona, la millor botiga del món (!) Una ciutat que estimo i que odio (com a tu)

Bé, el fet és que en una taula putament diminuta intento compaginar la lectura d'un article dominical sobre Armènia (típic referent exòtic) amb la ingesta d'un plat combinat estàndar:
Patates fregides congelades, amanida insulsa, una foto esgrogueïda en un carpesà plastificat.
Intento transportar-me a Armènia però m'és impossible concentrar-me perquè de fons sona música dance, i em dificulta enormement la lectura. Diguem No a la música disco abans de les 23:00 hores PER PUTA SALUT MENTAL. És una maniobra masona per mantenir-nos en la ignorància? És el més probable...

Bé, el fet és quan acabo de dinar, abandono el bar en una maniobra insòlita i inesperada i camino a la babalà fins que de cop em trobo de cara amb el Mercat de Sant Antoni a punt de tancar i em compro 3 llibres idos de màgia, llegendes, societats secretes, i coses aixins: Portes obertes a racons allunyats del pensament, en definitiva. En el meu divagar mental mentre vagarejo hi ha un concepte que em ronda el cap de manera puta i obsessiva, perquè està molt de moda:
"Zona de confort". Mental. Vital. Emocional.


Nus de la Trinitat:

Em passa una cosa: quan camino sol per carrers d'una ciutat que no és la meva, se m'activa el xip de cronista, d'observador amb aspiracions d'invisibilitat. Hi ha un punt de cocció mental i emocional en que el judici es neutralitza, i els sentits i l'empatia s'afilen de manera animal.  És un mode d'actuació quasi bé salvatge. Només necessito un fil d'on estirar i em comencen a ploure lletres dins del cap i al meu voltant comencen a flotar emocions i olors. No vaig de guais, eh, jo que sé. No sóc àgil ni fort, ni ràpid ni nerviós, jo vull ser un superheroi, però cada palo que aguante su vela (No sé massa a què ha vingut això, però tenia ganes de fer un parell de quiebros)

En un moment donat comença el tema aixins: em passa pel costat un paio de pell massa morena per un primer d'octubre. Va amb una americana gastada i pantalons curts, però no és un HIPSTER. Mentre camina es trepitja la llengüeta de darrere de la bamba esquerre, parla sol, va brut, i camina decidit però fa unes pauses neuròtiques que s'omplen de mirades als balcons o de petits monòlegs inaudibles (deduïreu que l'he començat a seguir en plan instintiu) Observo rere els seus passos mirades i murmuris d'altres vianants anònims, i de cop i volta una parella es posa en guàrdia perquè s'acosta a la seva taula. La noia s'agafa el bolso i el nòvio es toca el paquet (és broma!) El nostre rodamón solsament agafa (demanant permís i amb molt de respecte) un tovalló d'aquests petits de bar que no eixuguen. "Tovallons industrials que canvien l'aigua de puestu". El suposat european young homeless reinicia el walking, i s'eixuga els llavis. Tota l'estona m'emparanoio de si sospitarà que el segueixo. Se'm dóna per pensar "Joder, QUI ÉS EL BOIG REALMENT...?" i merdes aixins...

Bé, en Giuseppe (m'ho invento) de'n tant en tant fot una de les seves pauses, mira enrere, i xiuxiueja enfora d'una manera que em fa pensar en un jueu resant. Una de les vegades en què tal, no m'atreveixo a aturar-me rere seu dissimulant un ALTRE COP, i inevitablement l'avanço, i quan li passo pel costat, el temps s'alenteix, i ell em mira tràgic. És llavors quan m'adono que és terriblement guenyo. No sé perquè, però seguidament penso en la seva mare (?)

RT si yoraste


Desenllaç:

Havent deixat enrere en Giuseppe, sembla que l'aventura fluixeja, però no és així, hamics.
A la cantonada, una parella entra a una botiga de "Pollastres a l'ast" i pregunten si seria possible comprar un "pollastre a l'ast", com si hi hagués una 3a via. No és un highlight, ho sé, però ric endins i em serveix de transició. En fi... el cas és que segueixo donant voltes mandrós fins que veig un parc i m'hi aturo a escriure. És reclós i força silenciós.




Hi som jo i una dona d'uns 60 anys estirada en un banc com fent una migdiada rara. Una dona normal, eh, cap sospita de res. De cop, s'aixeca, es posa darrere el banc (hi ha una paret de parres, no dóna al carrer) i s'abaixa les calces i pixa. La veig perfectament, joder. Acaba, murmura una espècie de justificació en veu alta, em mira i aparto la mirada. Se'n va...

Joder, no? Avui no tinc res a fer...

Un nen baixa d'un tobogan arrosegant pedres, i sento que un gos miola i una gata borda i...